Aquell que va marxar... història d'amor sobre dos adolescents enamorats amb final tràgic... en un altra vida, jo hauria estat la teva xicota... En una altra vida, qui sap què hauria passat? ens hauríem creuat amb les mateixes persones? hauríem sigut més feliços? si hi hagués l'opció d'escollir canviaríem? Per sort o per desgràcia no hi ha opcions. Us deixo amb aquesta cançó que m'ha impactat.
http://www.youtube.com/watch?v=Ahha3Cqe_fk
Tuesday, January 10, 2012
Monday, January 9, 2012
The Winter Palace
Fa més d'un any que no escric i la veritat, no tinc vergonya, ho he anat deixant per unes coses o per altres, he anat escrivint en fulls que s'han perdut... i al final he oblidat el meu bloc.
Han passat moltes coses, em pregunto què hauria passat si hagués fet el que havia d'haver fet quan vaig escriure per últim cop en aquest bloc. Era agost de 201o i a mi m'esperava la beca Fulbright als EUA, per cursar estudis de postgrau. Per vàries raons la vaig deixar estar i ara un any després em trobo aquí... amb una situació familiar més que complexa... volia evitar fer patir els que estimo... i no sempre és possible. És tan dur veure que algú a qui estimes moltissim no et reconeix, els remordiments se'm mengen de vegades i se'm menjarien més si hagués marxat. Però no hauria evitat el que ha passat, i és molt dur, massa...
Us deixo amb un poema de Larkin, the Winter Palace, amb el que em sento identificada:
The Winter Palace Most people know more as they get older: I give all that the cold shoulder. I spent my second quarter-century... Losing what I had learnt at university And refusing to take in what had happened since. Now I know none of the names in the public prints, And am starting to give offence by forgetting faces And swearing I’ve never been in certain places. It will be worth it, if in the end I manage To blank out whatever it is that is doing the damage. Then there will be nothing I know My mind will fold into itself, like fields, like snow. — Philip Larkin (1922 - 85)
Han passat moltes coses, em pregunto què hauria passat si hagués fet el que havia d'haver fet quan vaig escriure per últim cop en aquest bloc. Era agost de 201o i a mi m'esperava la beca Fulbright als EUA, per cursar estudis de postgrau. Per vàries raons la vaig deixar estar i ara un any després em trobo aquí... amb una situació familiar més que complexa... volia evitar fer patir els que estimo... i no sempre és possible. És tan dur veure que algú a qui estimes moltissim no et reconeix, els remordiments se'm mengen de vegades i se'm menjarien més si hagués marxat. Però no hauria evitat el que ha passat, i és molt dur, massa...
Us deixo amb un poema de Larkin, the Winter Palace, amb el que em sento identificada:
The Winter Palace Most people know more as they get older: I give all that the cold shoulder. I spent my second quarter-century... Losing what I had learnt at university And refusing to take in what had happened since. Now I know none of the names in the public prints, And am starting to give offence by forgetting faces And swearing I’ve never been in certain places. It will be worth it, if in the end I manage To blank out whatever it is that is doing the damage. Then there will be nothing I know My mind will fold into itself, like fields, like snow. — Philip Larkin (1922 - 85)
Subscribe to:
Posts (Atom)
